Después del artículo de Ramon Garcia i Soler y sus 10 vivencias con la música de fiesta, ahora es el turno de las 10 obras de música festera escogidas por Francisco Valor Llorens. El músico y compositor de Cocentaina, autor de marchas como Creu Daurà, Mai-Sabel o Ropería Ximo, nos cuenta sus vivencias alrededor de diez piezas de música festera que de alguna forma tienen un significado especial para él.

Dedicada per l’autor als seus progenitors. Es tracta de l’obra emblemàtica de la Unió Musical Contestana, la qual té la exclusivitat en la seua interpretació.

Els meus pares tenien una relació molt estreta amb el mestre Pérez Vilaplana, raó per la qual tinc molts bons records d’ell. De fet, per a mi sempre ha sigut el tio Pepe, perquè encara que no érem familia, a ma casa entrava dia sí, dia també.

Dedicada a la desapareguda Filà Castellans del barri alacantí de San Blas, amb motiu de la Capitania Cristiana que va ostentar l’any 1987.

Quan jo era menut, el mestre passava molts caps de setmana amb la meua família, a una caseta de camp que teniem a Cocentaina. Recorde una anècdota d’aleshores, quan jo tindria uns 8 anys; un dia vaig trobar al tio Pepe sentat baix d’un nesprer que allí teniem, absort amb uns fulls i escrivint a mà sobre ells. Em vaig apropar, amb la curiositat d’un xiquet menut, a preguntar-li qué estava fent: em va explicar que uns festers d’Alacant li havien encarregat una marxa cristiana i que estava “escrivint música”.

Obra guanyadora del XXXIV Festival de Música Festera d’Alcoi, premi «Amando Blanquer Ponsoda».

De les quatre obres basades en Gloria (Gloria, Cid, Tizona i Te Deum), tot i ser la última de la sèrie, per a mí Te Deum resulta la més esplèndida i la més impresionant.

Dedicat a Laura García Sempere, Reina de les Festes Patronals d’Atzeneta d’Albaida al novembre de 1994.

Ramon sempre ha sigut una persona molt especial per a mí; un mestre que des dels meus inicis m’ha ajudat en tot, i que a més m’ha ensenyat moltíssimes coses. Personalment, sempre recordaré a Laura 94 com el primer pasdoble amb el qual vaig tocar els timbals amb la banda, al Concert de Festes de la Unió Musical Contestana de l’any 1995. Cal assenyalar que jo em vaig incorporar a la contestana al novembre del 1994, durant la festivitat de Santa Cecília en què es va jubilar el mestre Pérez Vilaplana.

Aquell agost de 1995, el meu cosí Romu Agulló, que era clarinet principal de la banda i subdirector de la mateixa, ens va comentar que hi havia un xic jove, guitarrista d’Atzeneta, que començava a despuntar en el món de la composició, creant obres més que interessants, pel que va proposar que interpretàrem Laura 94 al tradicional concert del Pati d’Armes del Palau Comtal.

Dedicada a Antonio Monpeán, director de la Unió Musical d’Alcoi durant un llarg període de temps, i a la seua dona.

Parlar d’Egea és parlar del compositor que ho va capgirar tot; va plantificar la seua música i va desmuntar per complet les idees que aleshores tots teníem del que havia de ser la música festera, obrint un món totalment inexplorat, fusionant jazz amb multitud de ritmes i estils diferents. He triat Catarsis per ser la primera amb la que ens va fer “obrir els ulls”, però podría haver sigut qualsevol altra d’aqueix cd. De fet, com a amant de la música de Moros i Cristians, recomane ferventment a tots els que també s’autoproclamen com a tal, que si poden escolten alguna vegada el cd Marfil.

Dedicada a Miguel Ángel Alcaraz, Alferes Moro d’Alcoi al 1996 per la Filà Realistes, així com als seus cavallers.

El fet d’haver pogut viure la creació de Cavall de foc va ser realment màgic i especial. L’entusiasme amb què José Rafael omplia les partitures de tots els instruments a mà, plasmant les notes amb aquell bolígraf negre i posteriorment oferint-nos en primícia alguns fragments amb el piano, la forma en què ens contava com li havien demanat l’encàrrec… Certament, aquella vivència també va ajudar en gran mesura a que em decantara pel món de la composició, ja que vaig pensar que algún dia jo també volia engendrar alguna cosa que sonara de forma tan espectacular com Cavall de Foc.

Dedicada a Joaquín Sanz Aura en commemoració dels seus 50 anys com a fester, sent un regal dels seus amics Carlos Cerdá i Paco Martínez, membres de la comparsa Kàbiles d’Ontinyent.

Ontinyent és una ciutat amb la que sempre he tingut una estreta relació, ja que en ella tinc part de la meua familia, i a més a més, mon pare ha treballat allí tota la vida.

Si coneixeu aquest acte sobren explicacions, és tota una cerimònia que marca per sempre l’ànima festera de qualsevol. He estat convidat a dirigir els himnes de Cocentaina, Oliva, Mutxamel i moltíssimes altres poblacions, però Chimo a Ontinyent és la mare de totes les  vivències. Vora 1000 músics tocant a l’uníson una de les marxes més representatives de la festa de Moros i Cristians, amb milers de persones formant esquadra i movent-se al compàs… un moment de vertader éxtasi.

Marxa composta sobre una melodia del mateix autor, creada per acompañar un recital de Romanços. El títol de la peça fa referencia als tres aspectes o elements bàsics implícits en la nostra festa: «Santos» pel religiós, «Poetas» per l’artístic i «Guerreros» pels festers.

Amb Enrique sempre he tingut molt bona relació. Actualment és fagotista de la Banda Municipal d’Alacant i, quasi segur, un dels millors músics de què disposa tot el país. A més, tant ell com la seua família sempre han tingut un gran nexe amb la Unió Musical Contestana: la seua germana Alícia toca l’oboè, son pare tocava el contrabaix…

Pasdoble que s’ha convertit en l’himne de les festes de Moros i Cristians d’Elda i que tots els anys és interpretat per les bandes de música que intervenen en l’Entrada de Bandes, dirigides cada any per un músic relacionat amb la música festera. La peça inclou lletra d’Antonio Juan. L’obra va ser regalada per l’autor a Antonio Barceló, qui, pertanyent a la Junta Central de Festes d’Elda, li la va regalar a aquesta institució.

Eixe moment des de l’alt del castell de festes, qui ho ha viscut ho sap, és simplement brutal. Recorde que, quan vaig baixar d’allí, vaig comentar: “ara sé el que senten els Rolling Stones o U2 quan estan davant d’un estadi amb 90.000 persones aclamant”. Una sensació que et fa sentir com en un núvol.

Dedicat al poble de Petrer, s’ha convertit en l’himne de les seues festes de Moros i Cristians, sent interpretat any rere any conjuntament per totes les bandes de música que hi participen, dirigides per un director convidat.

A Cocentaina, el pasdoble Petrel l’hem tocat tota la vida amb les xarangues, inclús en algun pasacarrer amb la banda. A més, i com a anècdota, comentar que moltes vegades l’hem interpretat a la seu dels Chanos d’Alcoi, ja que durant molt de temps, les cuineres i cuiners de dita filà eren de la localitat de Petrer, i ens satisfeia oferir-lis aquell xicotet homenatge en forma de música. Recorde els moments en els quals feiem sonar els primers compasos i apareixien per la porta ballant, amb alegría i emoció, amb aquella música amb la que s’havien criat.