«Deu vivències en la música de festa»

Per Ramon Garcia i Soler

Siguiendo el camino iniciado por José R. Pascual Vilaplana y sus marchas favoritas, hoy os mostramos las 10 obras de música festera elegidas por Ramon Garcia i Soler. El compositor de Atzeneta d’Albaida, autor de piezas como Paco Jover, Batallers o El Colze, nos muestra las marchas y pasodobles que más trascendencia han tenido en su vida, contándonos detalles muy interesantes sobre las vivencias que han hecho que formen parte de este listado.

Deu vivències en la música de festa

Ramon Garcia i Soler

L’amic Pere Mulet de Musicafestera.com em demana un llistat de les deu peces de música festera que més m’han influenciat o que tenen un significat especial per a mi.

Doncs, ací teniu una relació de diverses obres que han rubricat la meua personalitat com a músic en general, sobretot perquè he tingut una experiència directa amb elles, per haver-les d’interpretar en algun moment, així com pel fet d’haver conegut els autors, haver tingut un vincle amb ells o amb les entitats a les quals he estat vinculat. Les meues preferències en aquest camp són més amples, però aci he volgut recordar només deu vivències.

APOSTOL POETA «RAFAEL DUYOS» (1978). Marxa cristiana

José M. Ferrero Pastor (Ontinyent, 1926-1987)

Dedicada al poeta Rafael Duyos, pregoner de les festes d’Ontinyent en dues ocasions. Segon premi al Concurs de Música Festera d’Alcoi l’any 1978.

Amb aquesta peça vaig tindre el meu primer contacte amb la música festera. Mon pare era director de la banda d’Atzeneta i, quan jo era menut, solia portar-me als asamos. L’any 1982 la banda es trobava preparant la seua participació en el Certamen de Música Festera de la UNDEF, que tindria lloc a la ciutat d’Elx, i on el pasdoble Palomar en fiestas de Vicent Guerrero seria l’obra obligada -era la composició guanyadora l’any anterior al concurs de composició d’Alcoi-. La banda d’Atzeneta, a més, havia triat com a obra lliure la marxa cristiana Apóstol poeta R. Duyos del mestre Ferrero. Recorde les felicitacions emotives del mestre Ferrero a mon pare per la interpretació i per l’obtenció del primer premi.

Jo mai no havia sentit parlar del que eren les marxes cristianes. El que sí que puc afirmar és que aquell primer contacte em va impactar. Arribava el tema final, amb el cant dels trombons, i se m’aborronava la pell. No sabia explicar per què, però era una sensació que m’entusiasmava.

Arribava el tema final, amb el cant dels trombons, i se m’aborronava la pell

Des d’aleshores, Apóstol poeta a tota hora m’ha perseguit, sempre que he pogut l’he programada com a director i l’he gaudida moltíssim, especialment en les entrades d’Alcoi. De fet, puc dir que sóc ferrerià gràcies a Apóstol poeta.

WAHABITAS (1992). Marxa mora

Joan Enric Canet Todolí (Port de Sagunt, 1961)

Dedicada a la filada Wahabitas del barri de San Blas d’Alacant.

L’any 1995, en la diada de la Vall d’Albaida celebrada a Bocairent, vaig tindre una experiència molt vital per a mi. I és que en aquell esdeveniment van passar moltes coses que al remat han tingut gran repercussió en la meua carrera, i com no, en la meua vida. Entre altres coses, vaig conéixer diversos compositors que han acabat sent amics meus, alguns d’ells íntims o amb una gran complicitat.

Aquell any, vaig haver d’acudir a la diada com a director substitut amb la banda d’Atzeneta, ja que mon pare no podia assistir. La banda interpretava el pasdoble que uns mesos abans li havia dedicat a la meua cosina, titulat Laura 94, i que per a mi seria clau en aquella jornada.

Recorde amb molta estima la següent anècdota: estàvem arribant a la plaça del poble i darrere de la banda venia un home pegant braçades, tot preguntant per l’autor d’aquella música que sonava: era el mestre Canet, que en aquell moment em va persuadir d’anar a estudiar composició al Conservatori Superior d’Alacant, ja que ell estava allí de professor de composició i volia comptar amb mi com a alumne seu, a més a més, aquell any finalitzava el grau superior de guitarra amb José Tomás també en el mateix centre.

Aquell any, a Bocairent va ser on vaig tindre contacte per primera vegada amb una marxa mora moderna, que a més, era del mateix Canet. Cal recordar que jo era director d’agrupacions corals, a banda de guitarrista, per la qual cosa no tenia excessiu contacte amb el món de les bandes. Però en aquella diada tan enriquidora vaig conéixer la música del mestre Canet: Viento del pueblo i Wahabitas. Encara recorde amb emoció aquell fort final amb glissando dels trombons, posant-se dempeus en la plaça de bous.

Wahabitas és una marxa mora breu, molt definida i estructurada i que fa ús de molt poc material temàtic, i això per a mi era com una espècie de hàndicap: compondre una obra concisa i amb comptats motius.

Vaig descobrir la composició en tot el sentit de la paraula

Quan un autor dóna els seus primers passos en el món de la creació musical, el que sol fer és encadenar idees, és a dir “darrere una cosa, una altra”, però amb Wahabitas vaig descobrir la composició en tot el sentit de la paraula: unitat, desenvolupament motívic i tonal, etc.

Per cert, aqueixa nit màgica passejant per Bocairent, i amb els versos de Miguel Hernández encara rondant-me pel cap, després d’aquell Viento del pueblo tan especial, em van presentar el director de la banda, un tal José R. Pascual-Vilaplana, que va interessar-se per Laura ’94, que seria enregistrada l’any següent juntament amb Reina al disc compacte Música i Festa de la banda de Xixona. Aquell dia a Bocairent varenn nàixer dues grans amistats que han perdurat en el temps.

EL BARRANC DEL SINC (1985). Marxa cristiana

Rafael Mullor Grau (Alcoi, 1962).

Primer premi al XXII Festival de Música Festera de l’Associació de Sant Jordi d’Alcoi l’any 1985. Dedicada als pares de l’autor amb motiu de les seues noces de plata.

El títol d’aquesta peça fa referència al Barranc del Cint, conegut popularment com del “Cinc” o del “Sinc”, situat a la localitat d’Alcoi.

Personalment vaig tindre la primera experiència amb la música de Rafa Mullor el 1991. Aquell any, la banda d’Atzeneta anava a interpretar la marxa mora que vaig compondre al meu cosí, Tonet, timbaler de la banda i germà de Laura 94, en unes entraetes a Alcoi. Aquella interpretació era un poc com “de prova”, ja que mai no s’havia tocat música meua al carrer (en aquella època, que la banda del meu poble interpretara una peça meua, era el màxim a què aspirava).

I jo que faig ací amb la meua música? Açò és el que m’agrada a mi!

Però la sorpresa de la nit va ser sentir allí una música que em va impactar, amb uns acords que sonaven com les grans produccions de Hollywood, a l’estil d’autors com Miklós Rózsa, Bernard Herrmann o Elmer Bernstein.

Recorde aquella fascinant introducció dels metalls i vaig pensar: «Açò què és? I jo que faig ací amb la meua música? Açò és el que m’agrada a mi!».

En aquell moment jo no era conscient del camí que anava a seguir la meua carrera professional, però sí sabia allò que m’encantava. Em vaig apropar a escodrinyar la particel·la d’un músic i vaig llegir “Rafael Mullor Grau”; se’m va quedar gravat. Aquell dia vaig tindre el meu primer contacte amb la marxa cristiana moderna.

Anys després, quan vaig dirigir “l’Aranya” d’Albaida, vaig proposar convidar a diversos directors, entre ells a Mullor, ja que la seua música m’havia impressionat sobre manera, i finalment, el vaig poder conéixer en persona. El que jo no pensava mai era que Rafa i jo arribaríem a tindre una amistat personal tan gran, amb aqueix nivell de complicitat.

Ramon amb la seua parella Teresa, José Rafael Pascual, Rafa Mullor i Sonia -dona de Rafa-

L’AMBAIXADOR (1958). Marxa mora

Amando Blanquer Ponsoda (Alcoi, 1935- València, 2005).

Primer premi al Concurs de Música Festera d’Alcoi l’any 1960.

Malauradament, el mestre Blanquer no va arribar a donar-me classe –ja estava jubilat quan vaig estudiar composició–, però vaig tindre l’honor de conéixer-lo en persona gràcies a diversos concursos de composició i a l’ACMMIC. Podria haver triat qualsevol obra seua, però L’ambaixador és una marxa que recentment m’ha marcat molt.

Evidentment, coneixia aquesta peça feia molt de temps; de fet, sempre m’ha semblat un autèntic monument a la música festera. I és que sempre ha estat una marxa que m’ha impactat: com podia ser que en els anys 60 hi haguera una música tan moderna escrita per a la Festa? Em dóna la sensació que, en aqueix sentit, hem sofert una regressió en qüestió de modernitat i arriscament musical.

Interpretació de la SUAM d´Ontinyent al certamen d’Alcoi

Fa poc, vaig participar amb la Societat Unió Artística Musical d’Ontinyent al Certamen d’Interpretació de Música Festera d’Alcoi, amb L’ambaixador com a obra obligada, motiu que em va permetre entrar en detalls en aquesta meravella de Blanquer. I Perquè puc assegurar que, tant els músics com jo, vam gaudir moltíssim. L’experiència va ser total: treballar-la, matisar-la, analitzar-la a fons i, sobretot, amb els músics d’Ontinyent, un poble on estimen molt Blanquer, a banda dels Ferrero (pare i fill).

És fascinant pensar que Blanquer pot estar perfectament a l’altura dels grans mestres de la història. Hom es para a pensar que el mestre va guanyar el Premi Roma, el mateix que havien guanyat compositors com Berlioz o Respighi. Tanmateix, també feia música per a la festa! No només per a la festa, sinó molt important; també per a la festa. De fet, aquesta fou una de les recomanacions que el mestre em va donar, quan jo li insistia «mestre, no em donaria algun consell?» i ell contestava «el millor consell que li puc donar és que no es quede només en la música per a la festa… la música va més enllà».

Des d’aleshores aquest és el meu mantra: Intentar escriure bé música de festa, en la mesura que aborde altres gèneres diferents d’aquest.

IMATGES (2005). Pasdoble

Pedro Joaquín Francés Sanjuán (Beneixama, 1951-2013).

Dedicada a Mariano Parra Sanjuán i Juana Molina Pérez, sogres de l’autor.

He triat aquesta peça per diversos motius. D’entrada, es tracta d’un pasdoble significatiu per a mi, ja que vaig estar durant uns quants anys com a director de la Societat Musical La Pau de Beneixama i Imatges és una de les múltiples peces que vaig tindre l’orgull d’estrenar amb l’amic Pedro Joaquín, amb qui m’unia una gran amistat. A més, està dedicat als seus sogres, als qui també vaig apreciar molt.

Tanmateix, és una obra que vaig gaudir immensament amb l’Agrupació Musical Santa Cecília d’Ador, dirigint-la al Certamen de Bandes d’Almàssera com a pasdoble de desfilada. Aquell va ser el primer concurs que la banda d’Ador va guanyar, fita que ens va assenyalar moltíssim. De fet, Imatges va ser inclòs al disc compacte de Moment de festa com a obra representativa de la banda. Per als músics d’Ador es tracta de tot un himne.

D’esquerra a dreta: Rafa Mullor, Dani Ferrero, Ramon i Pedro Joaquín

ANTOLOGÍA (2003). Pasdoble

Joan Alborch Miñana (Gandia, 1973).

L’amistat que tinc amb ell i la fidelitat que li professe és una de les raons que fan que haja triat aquesta peça de Joan. Un gran compositor, tècnicament impecable i amb una inspiració de gran valor, que en la meua opinió no està suficientment valorat.

En Antología ens trobem amb una estructura que va retroalimentant-se, amb un tractament harmònic que em persuadeix. El gran control de l’harmonia i específicament la modulació és el que més em crida l’atenció d’un pasdoble que m’ha influït moltíssim, no sols per ser dels primers directors que el va programar, sinó perquè simbolitza un poc la fusió que sempre hem tingut en la Festa entre la música feta expressament per a ella i la no nascuda amb aquest propòsit, però tot i això, ha estat adoptada, com pot ser el cas de Ragón Falez, Churumbelerías, etc.

A més a més, la SEM Santa Cecília de l’Olleria la vam incloure en la nostra interpretació al Certamen Internacional de Bandes Filarmonia d’Ouro a Portugal, concurs on vam aconseguir la primera posició, la qual cosa ha marcat la història recent d’aquest col·lectiu humà tan especial per a mi.

CATARSIS (1982). Marxa cristiana

Josep Vicent Egea Insa (Cocentaina, 1961).

Dedicada a Antonio Monpeán, director de la Unió Musical d’Alcoi durant un llarg període de temps, i a la seua dona.

La primera vivència que vaig tindre amb la música d’Egea va ser a principis dels 90, gràcies a una cinta magnètica d’àudio que va arribar a les meues mans. Es tractava del treball Marfil, interpretat per l’Ateneu Musical Contestà –de qui vaig ser director anys més tard–. Recorde que entre el meu germà i jo la vam cremar de tant d’escoltar-la en la furgoneta de mon pare.

Catarsis és una revolució de la música per als Moros i Cristians; i Egea un dels seus grans compositors

Catarsis és una joia. Una composició cridanera, totalment innovadora, amb una instrumentació molt efectista i colorista que fa ús de diversos canvis de compàs, pensant en l’accentuació de la música… és una revolució de la música per als Moros i Cristians.

I Egea és un dels seus grans compositors, que musicalment no sols aborda la Festa, sinó que s’allunya d’ella i torna als seus braços, enriquint-la encara més.

Amb aquesta marxa, com a obra de lliure elecció, la banda d’Ador va guanyar el Certamen d’Altea la Vella l’any 2010, cosa que recorde amb moltíssima emoció.

MORO NEFANDO (1940). Marxa àrab

Fernando Tormo Ibáñez (Albaida, 1882-1964).

Catalogada com a marxa àrab, El moro Nefando és l’única peça d’estil moro que se li coneix al mestre Tormo.

Com a director de l’Aranya que he estat, la seua música sempre ha tingut un influx especial sobre mi, i amb aquesta obra en concret, atresore una història personal molt singular.

Durant els anys que vaig estar de director a Albaida vaig intentar, sense èxit, recuperar les partitures originals; la banda tenia uns quants papers solts, però faltaven bastans. Vam portar a terme una important tasca d’investigació per tal de trobar-los, contactant amb diverses societats musicals, però no vam tindre sort en la nostra empresa.

Temps més tard, va passar un fet peculiar durant la meua estada com a director a la banda de Beneixama. Allí tenen un imponent arxiu històric, així que un dia se’m va ocórrer preguntar a l’arxiver si podia buscar-me tot el que hi havia de Fernando Tormo. I, eureka! Allí estava Moro Nefando intacta, sencera, semblava una còpia manuscrita original -amb el traçat i la tipografia del mestre Tormo-. Gràcies a aquesta troballa l’Aranya la va poder enregistrar i se li va donar difusió a l’obra, pràcticament inaudita fins al moment.

El títol és un anagrama format amb les lletres del nom i primer cognom de l’autor, excepte les grafies T i R de Tormo; aquestes únicament les podem trobar en la particel·la del clarinet tercer, on es pot llegir Tr. moro Nefando. Alguns han interpretat aquesta abreviatura com la representació de la paraula Traïdor, raó per la qual l’obra també és coneguda com a Traidor Moro Nefando.

Anys després, vaig descobrir que una de les societats musicals amb què havia contactat, i n’havia negat la possessió, sí que disposava d’ella. Així que aprofite l’avinentesa per a llançar una reivindicació: si s’obriren més els arxius, si les bandes no es parapetaren tant en l’exclusivisme i el monopoli de certes obres, s’interpretaria molta més música i no hi hauria partitures oblidades i agafant pols. La música cal difondre-la: què hauria passat, si per exemple s’haguera seguit aquesta tàctica amb els valsos de Strauss o amb la novena simfonia de Beethoven? Restringint l’accés a la cultura, i en aquest cas a la cultura de la festa, tots perdem.

JA BAIXA L’ARANYA (1983). Marxa mora

Francisco Esteve Pastor (Muro, 1915-València, 1989).

Dedicada a la Unión Musical Albaidense.

Aquesta marxa dóna nom al primer disc compacte que vaig dirigir, estant al capdavant de la Unió Musical d’Albaida “l’Aranya”. Parlem de la banda on vaig madurar com a director, tota una escola de coneixement i d’inquietuds per a mi.

És una composició molt representativa, que recull l’esperit fester que té “l’Aranya”. Un treball molt interessant, que revela el meu gust per Paco Esteve i la seua música: Penya Cadell, Tariks, Eduardo Borràs, La Plana de Muro etc.

ENCUENTROS (2004). Pasdoble

José Rafael Pascual Vilaplana (Muro, 1971).

Encàrrec de la Comissió Organitzadora de les primeres trobades nacionals de comparses i filades de Contrabandistes, Andalusos, Bandolers i Mirenos, celebrades a Ontinyent l’any 2004.

La meua amistat amb José Rafael es remunta l’any 1995, en la ja mencionada diada de la Vall d’Albaida celebrada a Bocairent. I de nou, gràcies a Laura 94, ja que el mestre de Muro va demanar de conéixer l’autor del pasdoble.

Portada del CD Encuentros

He triat aquesta obra de José Rafael perquè em fa recuperar un agradable record: la gravació que vaig fer al Teatre Principal de Banyeres de Mariola -la segona, després de la meua monografia amb la Societat Musical de Banyeres- amb l’Orquestra de Vents Philarmonia, la banda d’amics i alumnes que el mateix Pascual Vilaplana va crear fa anys.

Per motius d’agenda, ell no va poder assistir, així que em va delegar l’enregistrament. Allí estava jo, amb un grup de magnífics intèrprets professionals i un pasdoble que ens va impressionar a tots i que abanderava el projecte: una peça original i amb molta frescor, amb l’estil espanyol de les músiques contrabandistes, però passat pel filtre de José Rafael, un esdeveniment únic per ser gratificant i instructiu, alhora que inoblidable per a mi. mai no ho podré oblidar.

En definitiva, deu obres molt especials i significatives que han ajudat a bastir sobre manera la meua trajectòria humana i professional i que, sens dubte, han estat tota una experiència digna de rememorar i de vivenciar.

Ramon Garcia i Soler
Albaida, 20 de maig de 2020

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *