Siguiendo el camino iniciado por José R. Pascual Vilaplana y sus marchas favoritas, hoy os mostramos las 10 obras de música festera elegidas por Ramon Garcia i Soler. El compositor de Atzeneta d’Albaida, autor de piezas como Paco Jover, Batallers o El Colze, nos muestra las marchas y pasodobles que más trascendencia han tenido en su vida, contándonos detalles muy interesantes sobre las vivencias que han hecho que formen parte de este listado.

Dedicada al poeta Rafael Duyos, pregoner de les festes d’Ontinyent en dues ocasions. Segon premi al Concurs de Música Festera d’Alcoi l’any 1978.

Amb aquesta peça vaig tindre el meu primer contacte amb la música festera. Mon pare era director de la banda d’Atzeneta i, quan jo era menut, solia portar-me als asamos. L’any 1982 la banda es trobava preparant la seua participació en el Certamen de Música Festera de la UNDEF, que tindria lloc a la ciutat d’Elx, i on el pasdoble Palomar en fiestas de Vicent Guerrero seria l’obra obligada -era la composició guanyadora l’any anterior al concurs de composició d’Alcoi-. La banda d’Atzeneta, a més, havia triat com a obra lliure la marxa cristiana Apóstol poeta R. Duyos del mestre Ferrero. Recorde les felicitacions emotives del mestre Ferrero a mon pare per la interpretació i per l’obtenció del primer premi.

Des d’aleshores, Apóstol poeta a tota hora m’ha perseguit, sempre que he pogut l’he programada com a director i l’he gaudida moltíssim, especialment en les entrades d’Alcoi. De fet, puc dir que sóc ferrerià gràcies a Apóstol poeta.

Dedicada a la filada Wahabitas del barri de San Blas d’Alacant.

L’any 1995, en la diada de la Vall d’Albaida celebrada a Bocairent, vaig tindre una experiència molt vital per a mi. I és que en aquell esdeveniment van passar moltes coses que al remat han tingut gran repercussió en la meua carrera, i com no, en la meua vida. Entre altres coses, vaig conéixer diversos compositors que han acabat sent amics meus, alguns d’ells íntims o amb una gran complicitat.

Aquell any, vaig haver d’acudir a la diada com a director substitut amb la banda d’Atzeneta, ja que mon pare no podia assistir. La banda interpretava el pasdoble que uns mesos abans li havia dedicat a la meua cosina, titulat Laura 94, i que per a mi seria clau en aquella jornada.

Aquell any, a Bocairent va ser on vaig tindre contacte per primera vegada amb una marxa mora moderna, que a més, era del mateix Canet. Cal recordar que jo era director d’agrupacions corals, a banda de guitarrista, per la qual cosa no tenia excessiu contacte amb el món de les bandes. Però en aquella diada tan enriquidora vaig conéixer la música del mestre Canet: Viento del pueblo i Wahabitas. Encara recorde amb emoció aquell fort final amb glissando dels trombons, posant-se dempeus en la plaça de bous.

Quan un autor dóna els seus primers passos en el món de la creació musical, el que sol fer és encadenar idees, és a dir “darrere una cosa, una altra”, però amb Wahabitas vaig descobrir la composició en tot el sentit de la paraula: unitat, desenvolupament motívic i tonal, etc.

Per cert, aqueixa nit màgica passejant per Bocairent, i amb els versos de Miguel Hernández encara rondant-me pel cap, després d’aquell Viento del pueblo tan especial, em van presentar el director de la banda, un tal José R. Pascual-Vilaplana, que va interessar-se per Laura ’94, que seria enregistrada l’any següent juntament amb Reina al disc compacte Música i Festa de la banda de Xixona. Aquell dia a Bocairent varenn nàixer dues grans amistats que han perdurat en el temps.

Primer premi al XXII Festival de Música Festera de l’Associació de Sant Jordi d’Alcoi l’any 1985. Dedicada als pares de l’autor amb motiu de les seues noces de plata.

El títol d’aquesta peça fa referència al Barranc del Cint, conegut popularment com del “Cinc” o del “Sinc”, situat a la localitat d’Alcoi.

Personalment vaig tindre la primera experiència amb la música de Rafa Mullor el 1991. Aquell any, la banda d’Atzeneta anava a interpretar la marxa mora que vaig compondre al meu cosí, Tonet, timbaler de la banda i germà de Laura 94, en unes entraetes a Alcoi. Aquella interpretació era un poc com “de prova”, ja que mai no s’havia tocat música meua al carrer (en aquella època, que la banda del meu poble interpretara una peça meua, era el màxim a què aspirava).

Recorde aquella fascinant introducció dels metalls i vaig pensar: «Açò què és? I jo que faig ací amb la meua música? Açò és el que m’agrada a mi!».

Primer premi al Concurs de Música Festera d’Alcoi l’any 1960.

Malauradament, el mestre Blanquer no va arribar a donar-me classe –ja estava jubilat quan vaig estudiar composició–, però vaig tindre l’honor de conéixer-lo en persona gràcies a diversos concursos de composició i a l’ACMMIC. Podria haver triat qualsevol obra seua, però L’ambaixador és una marxa que recentment m’ha marcat molt.

Evidentment, coneixia aquesta peça feia molt de temps; de fet, sempre m’ha semblat un autèntic monument a la música festera. I és que sempre ha estat una marxa que m’ha impactat: com podia ser que en els anys 60 hi haguera una música tan moderna escrita per a la Festa? Em dóna la sensació que, en aqueix sentit, hem sofert una regressió en qüestió de modernitat i arriscament musical.

És fascinant pensar que Blanquer pot estar perfectament a l’altura dels grans mestres de la història. Hom es para a pensar que el mestre va guanyar el Premi Roma, el mateix que havien guanyat compositors com Berlioz o Respighi. Tanmateix, també feia música per a la festa! No només per a la festa, sinó molt important; també per a la festa. De fet, aquesta fou una de les recomanacions que el mestre em va donar, quan jo li insistia «mestre, no em donaria algun consell?» i ell contestava «el millor consell que li puc donar és que no es quede només en la música per a la festa… la música va més enllà».

Des d’aleshores aquest és el meu mantra: Intentar escriure bé música de festa, en la mesura que aborde altres gèneres diferents d’aquest.

Dedicada a Mariano Parra Sanjuán i Juana Molina Pérez, sogres de l’autor.

L’amistat que tinc amb ell i la fidelitat que li professe és una de les raons que fan que haja triat aquesta peça de Joan. Un gran compositor, tècnicament impecable i amb una inspiració de gran valor, que en la meua opinió no està suficientment valorat.

A més a més, la SEM Santa Cecília de l’Olleria la vam incloure en la nostra interpretació al Certamen Internacional de Bandes Filarmonia d’Ouro a Portugal, concurs on vam aconseguir la primera posició, la qual cosa ha marcat la història recent d’aquest col·lectiu humà tan especial per a mi.

Dedicada a Antonio Monpeán, director de la Unió Musical d’Alcoi durant un llarg període de temps, i a la seua dona.

La primera vivència que vaig tindre amb la música d’Egea va ser a principis dels 90, gràcies a una cinta magnètica d’àudio que va arribar a les meues mans. Es tractava del treball Marfil, interpretat per l’Ateneu Musical Contestà –de qui vaig ser director anys més tard–. Recorde que entre el meu germà i jo la vam cremar de tant d’escoltar-la en la furgoneta de mon pare.

I Egea és un dels seus grans compositors, que musicalment no sols aborda la Festa, sinó que s’allunya d’ella i torna als seus braços, enriquint-la encara més.

Amb aquesta marxa, com a obra de lliure elecció, la banda d’Ador va guanyar el Certamen d’Altea la Vella l’any 2010, cosa que recorde amb moltíssima emoció.

Catalogada com a marxa àrab, El moro Nefando és l’única peça d’estil moro que se li coneix al mestre Tormo.

Com a director de l’Aranya que he estat, la seua música sempre ha tingut un influx especial sobre mi, i amb aquesta obra en concret, atresore una història personal molt singular.

Durant els anys que vaig estar de director a Albaida vaig intentar, sense èxit, recuperar les partitures originals; la banda tenia uns quants papers solts, però faltaven bastans. Vam portar a terme una important tasca d’investigació per tal de trobar-los, contactant amb diverses societats musicals, però no vam tindre sort en la nostra empresa.

El títol és un anagrama format amb les lletres del nom i primer cognom de l’autor, excepte les grafies T i R de Tormo; aquestes únicament les podem trobar en la particel·la del clarinet tercer, on es pot llegir Tr. moro Nefando. Alguns han interpretat aquesta abreviatura com la representació de la paraula Traïdor, raó per la qual l’obra també és coneguda com a Traidor Moro Nefando.

Anys després, vaig descobrir que una de les societats musicals amb què havia contactat, i n’havia negat la possessió, sí que disposava d’ella. Així que aprofite l’avinentesa per a llançar una reivindicació: si s’obriren més els arxius, si les bandes no es parapetaren tant en l’exclusivisme i el monopoli de certes obres, s’interpretaria molta més música i no hi hauria partitures oblidades i agafant pols. La música cal difondre-la: què hauria passat, si per exemple s’haguera seguit aquesta tàctica amb els valsos de Strauss o amb la novena simfonia de Beethoven? Restringint l’accés a la cultura, i en aquest cas a la cultura de la festa, tots perdem.

Dedicada a la Unión Musical Albaidense.

Encàrrec de la Comissió Organitzadora de les primeres trobades nacionals de comparses i filades de Contrabandistes, Andalusos, Bandolers i Mirenos, celebrades a Ontinyent l’any 2004.

La meua amistat amb José Rafael es remunta l’any 1995, en la ja mencionada diada de la Vall d’Albaida celebrada a Bocairent. I de nou, gràcies a Laura 94, ja que el mestre de Muro va demanar de conéixer l’autor del pasdoble.