Contactamos con el compositor y director José Rafael Pascual Vilaplana para que nos exponga una selección de diez de sus piezas de música festera favoritas, o que de alguna manera le hayan influido a lo largo de su vida y de su carrera profesional (excluyendo las de su propia autoría). El resultado es este más que interesante artículo:

Mon pare i el meu germà major que eren músics de la banda, me la xiulaven dia sí, dia també. Però també la cantaven ma mare i les meues iaies. Quan escolte les seues notes, allò que em ve a la meua ment és el meu territori, la meua gent… Estudiar la seua estructura i la seua harmonia (que al principi em resultà molt complexa) va ser fonamental per animar-me a escriure un pasdoble. Pense que és un exemple perfecte de com es pot fer un pasdoble sense caure en els tòpics, tot aprofitant el que hem heretat i atorgant-li un llenguatge personal. Aquest primer pasdoble del mestre Esteve, serà per sempre, una de les melodies fonamentals de la meua vida. Després vingueren PENYA CADELL, A MI MURO, BENAMER, MOZÁRABES, CAROL, TAYO, … i tantes altres peces que en escoltar-les l’esperit d’Esteve s’evidencia de forma feresta i ineludible.

Dedicada a la comparsa d’Ontinyent del mateix nom, de la qual el compositor va ser membre i fundador.

Aquesta marxa era una de les preferides de mon pare i sempre anava xiulant-la pel bancal quan anàvem a fer olives. La Banda de Muro la va incloure al seu primer LP “Alcoy en Fiestas” (1977) gravat a Madrid. Mon pare em comentava orgullós de com anaren fins a la capital per gravar aquell disc.

No vaig tenir la sort de poder tenir una relació personal amb el mestre Ferrero, sols li vaig donar la mà una vegada a l’Avinguda Daniel Gil. Mon pare me’l va presentar: “Saluda al mestre…”. No calia dir res mes. Tanmateix la seua música forma part del meu bagatge personal ja que cal estudiar-la per entendre tot aquest univers creatiu de la Festa dels Moros i Cristians.

Dedicada a la filà del mateix nom a Muro, de la qual fou fundador el germà del compositor. Primer Premi al Concurs de Música Festera d’Ontinyent de 1982.

El mestre Alcaraz fou el meu primer professor d’harmonia. Quan es va jubilar com a director militar i professor d’harmonia a Salamanca, se’n vingué al seu poble, Muro, i em donava classe d’harmonia. Com al mateix temps dirigia la banda, quan tocàvem alguna obra d’ell i jo no l’entenia, m’encantava preguntar-li coses a classe.

Aquesta marxa és tot un exemple d’artesania harmònica i estructural. El mestre, alumne de composició de Ricardo Dorado, tenia un estil creatiu dens en harmonia, amb estructures acordals molt ben definides i que deixaven entreveure la seua passió: el piano. Escoltar aquelles harmonies al piano de sa casa i veure com li canviava el rostre mentre acaronava les tecles, és una experiència que mai oblidaré. Peces com ALKA’RAZ, AÑORANDO A MURO, TURBALLOS, RAFEL EL FUSTER, PAISAJES DE LA RECONQUISTA… defineixen un autor personal i d’ofici que cal conèixer.

Dedicat a l’amic del compositor Enrique Luis Sanus, president de l’Associació Sant Jordi d’Alcoi.

Tanmateix, EL SOMNI (la primera versió) fou la primera obra del mestre que vaig dirigir davant la seua presència. El concert fou amb la Banda de l’A.U.M. de Bocairent, de la qual vaig ser director titular, i a la bellíssima plaça de bous d’aquest poble, allà per l’any 1995. Quan vaig acabar l’obra i el mestre va vindre a saludar a l’escenari, em va abraçar tot emocionat i em va dir que teníem que parlar. Així naixia una amistat preciosa de la qual he après molt més del que podia imaginar. També EL SOMNI fou l’obra de Blanquer que vaig gravar al meu primer CD “Música i Festa” amb la Banda de l’A.A.M. “El Trabajo” de Xixona, on estava de titular.

Aquell CD i el seu repertori em va marcar molt i em va fer reflexionar molt. Després vingueren les gravacions de TARDE DE ABRIL, L’EMBAIXADOR, JULIO PASTOR, ELDA, SALMO, aquell MOMENT DE FESTA al Palau de la Música de València amb el mestre enmig del públic… Estudiar la música de Moros i Cristians de Blanquer sempre et fa créixer.

En 2004 vaig dirigir a la Banda Municipal de Santa Cruz de Tenerife en un concert homenatge al mestre Blanquer a la capital canària. De camí cap al concert, el mestre em deia: “una altra vegada que vinga, pose al programa una marxa mora, que segur que als canaris els agrada molt…”. No sabia que fora de programa havíem preparat EL SOMNI. Després del concert i quan l’alcalde de la ciutat li havia fet entrega d’un detall, vaig atacar els primers compassos de la marxa. El mestre, emocionat, va agafar del braç a l’alcalde, i mentre sonava la seua obra, a un cantó de l’escenari del Teatro Guimerá, varen fer “una filaeta” amb aquesta meravellosa música.

Dedicada a l’editorial del mateix nom. Primer Premi del XXX Festival de Música Festera de l’Associació Sant Jordi d’Alcoi.

Des de menut quan tocava el bombardí a la Banda de Muro coneixia a Egea. Era un jove músic de Cocentaina, el poble del costat, de gran projecció. A més, havia tocat la trompeta amb nosaltres en alguna ocasió. Un bon dia, ens trobarem casualment per Cocentaina i em digué que m’enviaria la darrera obra amb la qual havia guanyat el Concurs de Composició de l’Associació Sant Jordi d’Alcoi, la marxa cristiana MARFIL. Així ho va fer, i jo em vaig prometre muntar-la amb la Banda de Xixona.

Així ho férem i seguim fent-ho, i d’aquesta forma vaig començar a navegar per l’estil d’Egea, tan proper al jazz com Esteve, però amb una vestimenta estètica molt més arriscada: era com veure l’esquelet d’Esteve amb una remodelació de teles i colors diferents.

Investigar als pentagrames de MARFIL em feia obrir més els ulls i la ment. Com a EL SOMNI o al món blanquerià, la música de Moros i Cristians no deu ser sols una concessió a una festa i una tradició, ha de ser una gosada proposta artística: primer per respecte a u mateix, i després, per respecte a la pròpia Festa, aquella que ens defineix com a poble.

Ballet dedicat a l’Alferesia de Filà Andalusos d’Alcoi.

A casa, davant aquells pentagrames, vaig descobrir un creador de debò, d’aquells que saben ser personals i fidels a sí mateix, on es barregen eclèctiques influències des de Bruckner a la música de cinema, des del seu mestre Blanquer a les harmonies mahlerianes… Quan vaig assajar la DANZA COLORISTA amb la banda de Xixona, ens sentirem ben còmodes amb aquella fantasia andalusa entre Turina, Falla i Cebrián.

Aquesta obra forma part del meu bagatge com a director, doncs des d’aquella època l’he dirigida en infinitat de concerts en diversos països. Fins i tot, el mestre Mullor va tenir la gentilesa de fer-ne una versió per a orquestra simfònica que vaig tenir l’honor d’estrenar allà per l’any 2003 amb l’Orquestra Simfònica d’Albacete a un concert a Toledo. Després vindria SAXUM, una obra que sempre m’obri en mi esclats d’emoció per tot el que significa. En fi, he triat DANZA COLORISTA per ser la més breu de durada i perquè amb les coses petites, es reivindica el valor d’allò important.

Aquesta partitura va ser guardonada amb el Primer Premi del I Concurs de Composició de Benidorm en el qual vaig tenir la gosadia d’estar al jurat. Recorde que quan ens vàrem reunir a parlar els membres del tribunal, tots tinguérem clar que aquella partitura destacava entre totes les altres per ser original en la seua estructura, la seua harmonia (les famoses quartes paral·leles)…

Quan li vaig telefonar per demanar-li un pasdoble par al CD “Música i Festa” que volia gravar a Xixona, em va enviar NOVECENTO, un pasdoble que resumeix perfectament el món creatiu de Canet, on s’evidencien influències d’autors com Shostakovich o Tchaikovsky en un entramat contrapuntístic realitzat per un autèntic artesà de la construcció musical. Fa de l’estructura clàssica del pasdoble, una perfecta bastida per a un univers compositiu que beu de la història i fa de la tècnica tota una obra d’art.

Dedicada a la Filà Llana de Cocentaina en la seua Capitania Mora de 1976.

Aquesta marxa mora del mestre socarrat porta per subtítol la traducció del seu nom: “El enviado de Alá” . Del mestre Vilaplana havia gravat al meu primer CD amb La Xafigà, la seua reconeguda ALS BEREBERS. Tant aquesta partitura com la de EL MAHDÍ sempre m’han atret per la seua perfecta senzillesa i per saber acomplir l’equilibri perfecte en combinar música i funcionalitat.

Sempre que sona aquesta marxa, per a mi sonen molts records de convivència i aprenentatge amb un artista com Pérez Vilaplana, que igual pintava quadres, que escrivia textos interessantíssims als manuscrits de les seues partitures, com dedicava un pasdoble a les infermeres que el cuidaren a l’hospital. “Genio y figura”.

Si he triat EL COLZE, és per què aquesta fou la primer obra de Ramón que vaig tenir l’honor d’estrenar, concretament al Concert de Música Festera de la Unió Musical de Muro d’aquell 2004. Quan t’enfrontes a una partitura per estrenar-la, sense tenir cap referència i amb l’estudi acurat dels pentagrames, te’n adones de qui és i com és la persona que hi ha al darrere. El mestre Garcia i Soler és un home que viu la banda des de menut amb son pare, però el fet d’estudiar la guitarra com a instrument principal, fa que agafe una perspectiva absolutament enriquidora a l’hora de plantejar-se la seua creació per a banda. EL COLZE és una mostra perfecta de maduresa creativa on el detallisme i la precisió d’escriptura configuren una partitura que sembla una filigrana contrapuntística que sap envoltar-te d’esperit fester.

Podrien ser moltes més obres i molts més autors. Però al final, cadascú viu el que viu, i sent el que sent. Gràcies per comptar amb mi en aquest projecte.

José R. Pascual-Vilaplana
Cocentaina, 28 d’abril de 2020