«Deu obres festeres», por José R. Pascual Vilaplana

Petites històries personals sobre la Música de Moros i Cristians

Contactamos con el compositor y director José Rafael Pascual Vilaplana para que nos exponga una selección de diez de sus piezas de música festera favoritas, o que de alguna manera le hayan influido a lo largo de su vida y de su carrera profesional (excluyendo las de su propia autoría). El resultado es este más que interesante artículo:

DEU OBRES FESTERES

Petites històries personals sobre la Música de Moros i Cristians

Els amics de la web www.musicafestera.com em demanen reunir les 10 marxes de música de Moros i Cristians que més m’han influït o que són importants per a mi.

És complex resumir en deu títols l’infinit univers de la Música de Moros i Cristians. Des de menut, en nàixer en una família de músics, he escoltat tocar i xiular infinitat de melodies pertanyents a aquest gènere musical. Però davant la iniciativa de musicafestera.com, he seleccionat les obres que segueixen i que he intentat ordenar cronològicament, no pel que fa a quan han estat escrites, sinó per quan m’han marcat a la meua vida.

En fi, que no ha estat gens fàcil. Això sí, per acotar he volgut parlar d’obres els autors de les quals he tingut el plaer de conèixer i parlar amb ells. Em faltaria espai, però, per comentar les obres que he estudiat de Julio Laporta, Camilo Pérez Laporta, Camilo Pérez Monllor, José Carbonell, Rafael Casasempere, Enrique Castro, Rafael Esteve Nicolau, Gustavo Pascual, Fernando Tormo, José Albero Francés, José Mª Valls Satorres, Tomás Olcina… (i molts més), partitures fonamentals per entendre la Música de Moros i Cristians i que són imprescindibles a l’hora d’entendre aquest gènere musical.

El llistat està confeccionat per la importància musical i afectiva que han tingut en la meua tasca com a músic. Potser una cosa no es pot dissociar de l’altra, doncs quan estudies una partitura i admires com està feta, allò que et provoca anímicament es reforça molt més. I al contrari…. També és difícil pensar quines m’han influenciat com a compositor i quines com a director, i com totes dues influències han confluït en la meua evolució.

Siga com siga, ahí van les que he pensat: no estan totes les que són, però si són totes les que estan.

LA PENYA EL FRARE (1971). Pasdoble Dianer

Francisco Esteve Pastor (Muro, 1915- València, 1989)

Dedicat a Joaquín Barceló Verdú, escriptor de Sax, autor del llibre Homenaje a la música festera. El títol de l’obra fa referència al penyal que presideix el paisatge de Muro en un dels cantons de la Serra de Mariola que obri pas a l’estret d’Agres.

Aquest pasdoble forma part de la memòria col·lectiva del meu poble, i especialment dels que som membres de la Unió Musical de Muro, la única banda que legalment pot interpretar-lo.

Mon pare i el meu germà major que eren músics de la banda, me la xiulaven dia sí, dia també. Però també la cantaven ma mare i les meues iaies. Quan escolte les seues notes, allò que em ve a la meua ment és el meu territori, la meua gent… Estudiar la seua estructura i la seua harmonia (que al principi em resultà molt complexa) va ser fonamental per animar-me a escriure un pasdoble. Pense que és un exemple perfecte de com es pot fer un pasdoble sense caure en els tòpics, tot aprofitant el que hem heretat i atorgant-li un llenguatge personal. Aquest primer pasdoble del mestre Esteve, serà per sempre, una de les melodies fonamentals de la meua vida. Després vingueren PENYA CADELL, A MI MURO, BENAMER, MOZÁRABES, CAROL, TAYO, … i tantes altres peces que en escoltar-les l’esperit d’Esteve s’evidencia de forma feresta i ineludible.

El mestre Esteve em donà la primer oportunitat per dirigir una banda. Ell no volia mai dirigir i evitava que l’invitaren a fer-ho. Uns mesos abans de morir, estrenàrem a Muro el seu pasdoble JOSE GRAS dedicat a un capità d’Ibi. El mestre em digué a l’assaig previ, mentre muntava el meu bombardí: “Xiquet, a tú que t’agrada dirigir, no li dirigiries el pasodoble al ti Paco? Jo em pose molt nerviós…”. Aquella oportunitat sempre romandrà present a la meua vida.

«El mestre Esteve em donà la primer oportunitat per dirigir una banda»

MOZÁRABES 1960 (1960). Marxa mora

José Mª Ferrero Pastor (Ontinyent, 1926-1987)

Dedicada a la comparsa d’Ontinyent del mateix nom, de la qual el compositor va ser membre i fundador.

Aquesta marxa era una de les preferides de mon pare i sempre anava xiulant-la pel bancal quan anàvem a fer olives. La Banda de Muro la va incloure al seu primer LP “Alcoy en Fiestas” (1977) gravat a Madrid. Mon pare em comentava orgullós de com anaren fins a la capital per gravar aquell disc.

«Combina perfectament la religiositat amb l’hedonisme, d’una forma seriosa i ritual, sense concessions però perfectament funcional dins la Festa»

Realment la partitura de MOZÁRABES és definitòria de l’estil del mestre d’Ontinyent, un estil personal i que ha marcat escola. La seua instrumentació, sempre amb les trompes com a color referent, i la seua estructura, la fa ser, al meu paper, obra destacable dins la producció de l’autor de CHIMO, EL KÁBILA o DANIEL JUAN. Quan he dirigit aquesta obra em sento molt proper del seu esperit fester que combina perfectament la religiositat amb l’hedonisme, d’una forma seriosa i ritual, sense concessions però perfectament funcional dins la Festa.

No vaig tenir la sort de poder tenir una relació personal amb el mestre Ferrero, sols li vaig donar la mà una vegada a l’Avinguda Daniel Gil. Mon pare me’l va presentar: “Saluda al mestre…”. No calia dir res mes. Tanmateix la seua música forma part del meu bagatge personal ja que cal estudiar-la per entendre tot aquest univers creatiu de la Festa dels Moros i Cristians.

MOROS DEL RIF (1982). Marxa mora

Rafael Alcaraz Ramis (Muro, 1924-2002).

Dedicada a la filà del mateix nom a Muro, de la qual fou fundador el germà del compositor. Primer Premi al Concurs de Música Festera d’Ontinyent de 1982.

El mestre Alcaraz fou el meu primer professor d’harmonia. Quan es va jubilar com a director militar i professor d’harmonia a Salamanca, se’n vingué al seu poble, Muro, i em donava classe d’harmonia. Com al mateix temps dirigia la banda, quan tocàvem alguna obra d’ell i jo no l’entenia, m’encantava preguntar-li coses a classe.

Aquesta marxa és tot un exemple d’artesania harmònica i estructural. El mestre, alumne de composició de Ricardo Dorado, tenia un estil creatiu dens en harmonia, amb estructures acordals molt ben definides i que deixaven entreveure la seua passió: el piano. Escoltar aquelles harmonies al piano de sa casa i veure com li canviava el rostre mentre acaronava les tecles, és una experiència que mai oblidaré. Peces com ALKA’RAZ, AÑORANDO A MURO, TURBALLOS, RAFEL EL FUSTER, PAISAJES DE LA RECONQUISTA… defineixen un autor personal i d’ofici que cal conèixer.

EL SOMNI (1988). Marxa mora

Amando Blanquer Ponsoda (Alcoi, 1935- València, 2005).

Dedicat a l’amic del compositor Enrique Luis Sanus, president de l’Associació Sant Jordi d’Alcoi.

Potser la música d’Amando Blanquer i la seua figura han estat un dels pilars fonamentals per a que avui en dia continue dedicant-me a la música. Sols amb ell necessitaria molts llistats com aquests per explicar la seua importància a la meua vida. En 1993 gravava el meu primer CD com a director, amb La Xafigà i la Unió Musical de Muro, “La Xafigà. Moros i Cristians”. En aquella experiència, la MARXA DEL CENTENARI i el seu estudi, va ser el motiu que m’obriria a endinsar-me al món del mestre Blanquer.

Tanmateix, EL SOMNI (la primera versió) fou la primera obra del mestre que vaig dirigir davant la seua presència. El concert fou amb la Banda de l’A.U.M. de Bocairent, de la qual vaig ser director titular, i a la bellíssima plaça de bous d’aquest poble, allà per l’any 1995. Quan vaig acabar l’obra i el mestre va vindre a saludar a l’escenari, em va abraçar tot emocionat i em va dir que teníem que parlar. Així naixia una amistat preciosa de la qual he après molt més del que podia imaginar. També EL SOMNI fou l’obra de Blanquer que vaig gravar al meu primer CD “Música i Festa” amb la Banda de l’A.A.M. “El Trabajo” de Xixona, on estava de titular.

«Fou la primera obra del mestre que vaig dirigir davant la seua presència»

Analitzar aquella obra em va fer obrir els ulls i em va dislocar l’estat de comoditat. Composar no era sols repetir el que ja coneixia: primer calia conèixer més coses, calia aprofundir en l’estudi d’allò que no entenia ni m’explicaven al conservatori,… Havia de ser gosat per defendre-ho davant els músics i, com no, el públic.

Aquell CD i el seu repertori em va marcar molt i em va fer reflexionar molt. Després vingueren les gravacions de TARDE DE ABRIL, L’EMBAIXADOR, JULIO PASTOR, ELDA, SALMO, aquell MOMENT DE FESTA al Palau de la Música de València amb el mestre enmig del públic… Estudiar la música de Moros i Cristians de Blanquer sempre et fa créixer.

En 2004 vaig dirigir a la Banda Municipal de Santa Cruz de Tenerife en un concert homenatge al mestre Blanquer a la capital canària. De camí cap al concert, el mestre em deia: “una altra vegada que vinga, pose al programa una marxa mora, que segur que als canaris els agrada molt…”. No sabia que fora de programa havíem preparat EL SOMNI. Després del concert i quan l’alcalde de la ciutat li havia fet entrega d’un detall, vaig atacar els primers compassos de la marxa. El mestre, emocionat, va agafar del braç a l’alcalde, i mentre sonava la seua obra, a un cantó de l’escenari del Teatro Guimerá, varen fer “una filaeta” amb aquesta meravellosa música.

MARFIL (1992). Marxa cristiana

J. Vicent Egea Insa (Cocentaina, 1961).

Dedicada a l’editorial del mateix nom. Primer Premi del XXX Festival de Música Festera de l’Associació Sant Jordi d’Alcoi.

Des de menut quan tocava el bombardí a la Banda de Muro coneixia a Egea. Era un jove músic de Cocentaina, el poble del costat, de gran projecció. A més, havia tocat la trompeta amb nosaltres en alguna ocasió. Un bon dia, ens trobarem casualment per Cocentaina i em digué que m’enviaria la darrera obra amb la qual havia guanyat el Concurs de Composició de l’Associació Sant Jordi d’Alcoi, la marxa cristiana MARFIL. Així ho va fer, i jo em vaig prometre muntar-la amb la Banda de Xixona.

He de confessar que ho havia intentat primerament amb dos monuments anteriors com són KATARSIS i PICCADILLY CIRCUS, però jo no tenia els recursos per entendre tot aquell univers creatiu. MARFIL em va fer capficar-me a estudiar un llenguatge nou per a mi, i a més a més, em va permetre entendre la música de Moros i Cristians de forma totalment diferent. Una frase de Vicent, em va descobrir molt: “Sóc un gran amant de la música de Paco Esteve, hem de quedar un dia i parlar sobre ell i la seua música…”.

«Era com veure l’esquelet d’Esteve amb una remodelació de teles i colors diferents»

Així ho férem i seguim fent-ho, i d’aquesta forma vaig començar a navegar per l’estil d’Egea, tan proper al jazz com Esteve, però amb una vestimenta estètica molt més arriscada: era com veure l’esquelet d’Esteve amb una remodelació de teles i colors diferents.

Investigar als pentagrames de MARFIL em feia obrir més els ulls i la ment. Com a EL SOMNI o al món blanquerià, la música de Moros i Cristians no deu ser sols una concessió a una festa i una tradició, ha de ser una gosada proposta artística: primer per respecte a u mateix, i després, per respecte a la pròpia Festa, aquella que ens defineix com a poble.

DANZA COLORISTA (1995). Ballet

Rafael Mullor Grau (Alcoi, 1962).

Ballet dedicat a l’Alferesia de Filà Andalusos d’Alcoi.

Vaig conèixer Rafa Mullor als Concerts Festers de Cocentaina. Un dia de 1996 em va convidar a sa casa d’Alcoi i em va obrir un calaix ple de partitures manuscrites. “Mira tot el que tinc ací”. Jo li coneixia, com a músic, UN MORO MUDÉJAR, L’AMBAIXADOR CRISTIÀ, … De sobte començava a tenir davant meu les notes tan especials de la DANZA COLORISTA, ALCOI, ESCATA I DESTRAL, AL PRIMER TRO o de MÚSIC I LLANERO amb partitures manuscrites. “Això ho vull jo”, li vaig dir.

A casa, davant aquells pentagrames, vaig descobrir un creador de debò, d’aquells que saben ser personals i fidels a sí mateix, on es barregen eclèctiques influències des de Bruckner a la música de cinema, des del seu mestre Blanquer a les harmonies mahlerianes… Quan vaig assajar la DANZA COLORISTA amb la banda de Xixona, ens sentirem ben còmodes amb aquella fantasia andalusa entre Turina, Falla i Cebrián.

Aquesta obra forma part del meu bagatge com a director, doncs des d’aquella època l’he dirigida en infinitat de concerts en diversos països. Fins i tot, el mestre Mullor va tenir la gentilesa de fer-ne una versió per a orquestra simfònica que vaig tenir l’honor d’estrenar allà per l’any 2003 amb l’Orquestra Simfònica d’Albacete a un concert a Toledo. Després vindria SAXUM, una obra que sempre m’obri en mi esclats d’emoció per tot el que significa. En fi, he triat DANZA COLORISTA per ser la més breu de durada i perquè amb les coses petites, es reivindica el valor d’allò important.

CID (1995). Marxa cristiana

Pedro Joaquín Francés Sanjuán (Beneixama, 1951-2013).

Aquesta partitura va ser guardonada amb el Primer Premi del I Concurs de Composició de Benidorm en el qual vaig tenir la gosadia d’estar al jurat. Recorde que quan ens vàrem reunir a parlar els membres del tribunal, tots tinguérem clar que aquella partitura destacava entre totes les altres per ser original en la seua estructura, la seua harmonia (les famoses quartes paral·leles)…

«Recorde que quan ens vàrem reunir a parlar els membres del tribunal, tots tinguérem clar que aquella partitura destacava entre totes les altres»

Qui anava a dir-me a mi que després coneixeria al seu autor i que tant ell, com la seua família, formarien part de la meua vida. La mestria de Pedro estava en el seu seny, en el trellat que hom busca sempre. Pausat i mesurat, les seues paraules amagaven sempre un equilibri d’experiència i sentit comú, com a les seues produccions musicals: PEDRO Y JUAN BAUTISTA, GLORIA, ESPEJISMOS…

Sens dubte, CID va marcar un estil dins la producció de marxes cristianes per a la Festa.

NOVECENTO (1995). Pasdoble

J. Enric Canet Todolí (Port de Sagunt, 1961).

Dedicat a Bautista Canet, avi del compositor, amb motiu del seu centenari.

Vaig conèixer Canet quan a tots dos ens convidaren a dirigir la Banda Juvenil de la Vall d’Albaida a un concert a Aielo de Malferit allà per l’any 1993. En aquells moments em va passar el seu preciós BENICADELL o la blanqueriana marxa mora WAHABITAS.

Quan li vaig telefonar per demanar-li un pasdoble par al CD “Música i Festa” que volia gravar a Xixona, em va enviar NOVECENTO, un pasdoble que resumeix perfectament el món creatiu de Canet, on s’evidencien influències d’autors com Shostakovich o Tchaikovsky en un entramat contrapuntístic realitzat per un autèntic artesà de la construcció musical. Fa de l’estructura clàssica del pasdoble, una perfecta bastida per a un univers compositiu que beu de la història i fa de la tècnica tota una obra d’art.

EL MAHDI (1976). Marxa mora

José Pérez Vilaplana (Cocentaina, 1929-1998).

Dedicada a la Filà Llana de Cocentaina en la seua Capitania Mora de 1976.

Aquesta marxa mora del mestre socarrat porta per subtítol la traducció del seu nom: “El enviado de Alá” . Del mestre Vilaplana havia gravat al meu primer CD amb La Xafigà, la seua reconeguda ALS BEREBERS. Tant aquesta partitura com la de EL MAHDÍ sempre m’han atret per la seua perfecta senzillesa i per saber acomplir l’equilibri perfecte en combinar música i funcionalitat.

Les melodies del mestre de Cocentaina responen sempre a un disseny molt ben pensat per a la Festa. A les visites que solia fer-li al mestre Vilaplana durant la seua infermetat, li vaig demanar si em deixava una obra d’ell per tocar-la a un concert que tenia que dirigir a Barcelona en maig del 1998. Em va dir: “Entra ahí dins, o veuràs el muntó… Tria el que vulgues.”. Vaig agafar EL MAHDI. El mestre, que volia vindre a Barcelona, ens va deixar un mes abans del concert.

«Sempre que sona aquesta marxa, per a mi sonen molts records de convivència i aprenentatge amb un artista com Pérez Vilaplana»

Sempre que sona aquesta marxa, per a mi sonen molts records de convivència i aprenentatge amb un artista com Pérez Vilaplana, que igual pintava quadres, que escrivia textos interessantíssims als manuscrits de les seues partitures, com dedicava un pasdoble a les infermeres que el cuidaren a l’hospital. “Genio y figura”.

EL COLZE (2004). Marxa mora

Ramón Garcia i Soler (Atzeneta d’Albaida, 1971).

Dedicada a la Penya El Colze de la Comparsa Mudéjares d’Ontinyent.

Vaig conèixer Ramón en 1995 durant la Diada de la Vall d’Albaida a Bocairent. El seu pasdoble LAURA em va fascinar des de la primera escolta. Després el vaig gravar junt a la seua preciosista REINA al CD “Música i Festa”. La música de Ramón ha acompanyat la meua experiència com a director sempre: AL’MUNASTIR, PATRICIO BARCELÓ, el CONCERT PER A MARIMBA, les suites de BERLANGA, BERNAOLA…

Si he triat EL COLZE, és per què aquesta fou la primer obra de Ramón que vaig tenir l’honor d’estrenar, concretament al Concert de Música Festera de la Unió Musical de Muro d’aquell 2004. Quan t’enfrontes a una partitura per estrenar-la, sense tenir cap referència i amb l’estudi acurat dels pentagrames, te’n adones de qui és i com és la persona que hi ha al darrere. El mestre Garcia i Soler és un home que viu la banda des de menut amb son pare, però el fet d’estudiar la guitarra com a instrument principal, fa que agafe una perspectiva absolutament enriquidora a l’hora de plantejar-se la seua creació per a banda. EL COLZE és una mostra perfecta de maduresa creativa on el detallisme i la precisió d’escriptura configuren una partitura que sembla una filigrana contrapuntística que sap envoltar-te d’esperit fester.

Podrien ser moltes més obres i molts més autors. Però al final, cadascú viu el que viu, i sent el que sent. Gràcies per comptar amb mi en aquest projecte.

José R. Pascual-Vilaplana
Cocentaina, 28 d’abril de 2020

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *